Una web sobre les noies invisibles de la fractura digital de gA?nere
Cerca

Em van tractar de boja i d’histèrica

A la meva feina tenim un programa que és corporatiu de l’empresa, i s’ha d’instal·lar a les sucursals que tenim. Llavors m’he dedicat molts anys a anar per tot el món a instal·lar-ho, després també a resoldre els problemes que tenen els usuaris, i són problemes bastant crítics, d’allò de “s’ha de resoldre ja”. Van des de l’escala de telecomunicacions doncs als ordinadors en sí, al programa, al llenguatge… Després també els requeriments que cada país, perquè clar, estem a 200 o 150 països i segons cada país, per tema lleis o tal, doncs també mirar a veure què s’ha de fer, què no es pot fer, etc… I quan estic aquí, llavors ja es resolen els problemes per remot, telefònicament.

Viatjo sobretot per instal·lar-ho, per fer la primera instal·lació i formació als usuaris. Clar, amb això, durant molts anys havien buscat informàtics però el que passava és que els informàtics no parlaven ni un idioma… I llavors jo vaig ser entre cometes la primera persona que van contractar que no era informàtica i que els hi havia resultat bé. Perquè normalment agafaven gent que sabia dos idiomes o tres, i després era una patata amb el tema de la informàtica..

Jo estava en un altre lloc a mitja jornada i m’havien de fer un contracte, i amb el sou no estava d’acord i vaig dir “Doncs em buscaré una altra feina”. Just em vaig trobar això , i al ser una gran empresa tenien varis llocs de feina. En realitat jo no em presentava per aquest lloc, perquè tampoc tenien cap anunci per al lloc de treball, però va ser al comentar el tema d’ordinadors, que la persona de personal em va dir “Saps què?, que aniràs allà”. Per l’alemany, sobretot, perquè van va veure l’alemany i informàtica…

El procés va durar un mes i mig-dos mesos ben bé… Van fer molts exàmens també psicotècnics d’aquests, i vaig anar tres vegades que… bé, em vaig quedar bastant així: “Ah, mira, m’han agafat, què bé”.

Em va agradar més que les altres feines que eren més administratives. Però per exemple, al principi, jo tenia parella, i en un principi jo no havia de viatjar, deia que no volia viatjar, i em van, no obligar, però quan veus que te’n pots anar a la Xina o al Japó, a tot arreu, Canadà, dius “Mira, saps què? Que me n’hi vaig…”. I llavors vaig començar a viatjar… De fet fins fa dos o tres anys jo no estava mai aquí, estava sempre viatjant.

Una de les coses que vaig fer, i això m’ho vaig inventar jo entre cometes, va ser començar a pensar com podem fer formacions. I al final va ser via un programa, i llavors anant a explicar les coses que s’havien d’explicar, i això només a nivell informàtic, és a dir, perquè l’usuari sabés utilitzar totes les eines. Després també implantar un sistema de correu diferent…. Molts cops són proves pilots, que després es fan o no, però això és lo interessant, fer coses que no… que es van canviant.

Vaig anar a obrir les vuit sucursals del Japó. Havien de començar a funcionar totes el mateix dia, una persona sola i era allò, a les deu del matí ha d’estar tot començant a funcionar. Clar, és molt diferent el que et trobes a Japó, que, jo què sé, a Sri Lanka o a Canadà i llavors no és monòton.

I per exemple al Japó va ser molt curiós perquè es va començar a utilitzar una cosa, i a mi no m’havien explicat què havia d’anar a fer als llocs, t’ho trobaves així tal qual. En aquells moments es feia servir un perifèric nou, i havia de mirar si funcionava o no… perquè abans de marxar a mi em van dir “Tu no has de fer res”. Jo vaig preguntar, perquè al Japó hi ha diferència horària de vuit hores i quan coincidia que jo estava allà que podia treballar ja no hi havia gairebé ningú aquí. Coincidia una hora al dia o dues, i no m’ho van voler explicar.

Llavors allà vaig a mirar i el programa no hi era. A mi m’havien dit que hi havia d’haver el programa i no hi era. El més fort és que les persones tampoc no sabien com es feia, llavors jo vaig anar a dir, “Ostres, el programa no hi és, se n’ha anat”. Doncs em van tractar de boja i d’histèrica, com dient, “És que tu… no hi toques”, “A veure, que no hi és, el programa”.

Eren companys d’aquí que en teoria s’havien dedicat a saber com funcionava el tema, i en realitat, no en tenien ni idea, parlant clar. Llavors em van explicar com es feia, però una xorrada… Però clar, si no et diuen que has d’agafar aquell executable o el que sigui, doncs… endeví no ets.. Però bé! que m’havien tractat de boja!! I això va ser bastant evident, bastant representatiu també. Perquè estàs tu allà amb una diferència horària de molt de temps, i allò era una de les coses que havia de fer entre moltes… i bé, unes històries… que et diguin els teus companys que ells han copiat el programa, que evidentment que hi és, i resulta que es borra…. Això és un gran desconeixement per la seva part, no, del dispositiu en sí. Bé, és una cosa més de les de milions… de com menjar-s’ho.

A mi em fa gràcia perquè amb aquesta gent, després la vida els posa al seu lloc… I mira, jo estic estudiant això i a mi em sembla que ells no tenen ni els estudis previs per poder fer uns estudis d’enginyeria o el que sigui.

Però igualment, no tots els companys són iguals. Hi ha alguna gent que és vàlida també, i nois que respecten molt les teves opinions i tot. No tothom és així però jo diria que una gran majoria sí, a veure, diria potser 50%, els deixarem bé… El que passa és que són bastant més sorollosos els que són així, que diuen “Tu no tens ni idea”, que els que et respecten i saben també les coses. Llavors… en tots els camps hi ha aquests problemes.

En tindria un munt d’exemples, però fa molt temps que estic en aquesta empresa i si estigués cada dia pensant en això em sembla que hagués marxat fa molt. Vull dir, no ens quedem amb els aspectes negatius. Al final, el que faig és tractar només amb la gent amb la que hi ha respecte. Vull dir, evidentment que hi ha gent que sap més que tu! És que realment aquest no és el problema, sigui home o dona o amb qui sigui, però clar, aquesta falta de entre cometes, respecte… de dir, “No, jo sóc home, informàtic, i tu no, no?”. Però bé, ja et dic, que no estem parlant amb informàtics de la NASA tampoc… Això està bastant arrelat, em sembla. Per sort després també hi ha companys que són normal i corrents i ja està. Sense cap anècdota negativa per la seva banda, ni res…

Mònica, 34 anys, 1r d’Enginyeria Informàtica i treballadora sector informàtica d’empresa Telecomunicacions.

Is our current writemyessay4me.org high pressure system of summative assessment all bad