Una web sobre les noies invisibles de la fractura digital de gA?nere
Cerca

Hi estava enganxada…

El meu germà i jo, gràcies als meus pares, als diners que estalviàvem, érem molt fans de les consoles, i hem tingut la Megadrive, hem tingut la Super Nintendo, hem tingut la Nintendo 64. D’aquí vam passar ja a la Play I, vam tenir la Game Cube… Vull dir, realment, quan no li regalaven a ell, me la regalaven a mi. Perquè a mi doncs no em regalaven potser l’estereotip de joguines de nenes, sinó que em deien “Què vols?”, “Jo vull això”. I el meu germà demanava l’altra que fos diferent i llavors les compartíem, i no, realment les consoles han tingut molt pes en la nostra vida, sí sí.

Compartíem els jocs, des dels típics Marios, que era el que sempre queia, el Sònic també ens hi vam aficionar molt, fins als jocs més així de pel·lícules, com Star Wars o Dune, que eren jocs més d’estratègia, que la qualitat de joc, de gràfics, era nul·la, però… ens feia gràcia un joc d’una pel·lícula que hem vist. També vam jugar a l’Street Fighter, que ens vam aficionar molt i l’hem anat seguint, i bé, a partir d’aquí, consoles com la Play o la XBox, jocs variats, com és el Call of Duty, o jocs d’aquest estil, d’estratègia… és que te’n podria dir tants…

El meu germà sempre ha estat més de jocs com més d’esports, de futbol, sempre es comprava la NBA quan sortia, el PES, el FIFA, i jo era més de jocs de l’estil d’estratègia, com el que deia, el Call of Duty, o jocs així més de shooter, que es diuen, de disparar. Quan ens vam fer grans ens vam anar separant, va ser això, aquests són els jocs que sempre hi ha hagut a casa. I jo també era molt de combat, tot el que era el Soul Calibur, el Final Fantasy, tots aquests que són més d’estratègia, però també de combat… són d’història, al moment que acabaves la història també hi havia combats, tot el que és el Death or Alive, tots els que són més així de disparar, de barallar, hi estava allà enganxada.

I sí, veig els estereotips de noi i noia amb el tema dels videojocs. Per exemple tinc cosins i veig que els meus cosins nois, diguéssim, van cap als jocs més, podríem dir-ho, violents… Quan són més petits no, són els de carreres, els de futbol, però quan ja es van fent grans, van més als violents, o als més de gràfics impactants. En canvi les noies, si és que realment els hi agraden els videojocs, juguen al mateix, però quan són petites, si els hi regales un videojoc, els hi acabes regalant jocs de la Barbie, de les princeses, de maquillar, de dissenyar, de coses doncs més d’estereotip… vull dir, però perquè elles volen, no perquè els pares diguin “Té”, sinó “Jo vull aquest joc, jo vull aquest joc!”.

Amb el tema dels videojocs més violents he tingut la sort que els meus pares han sabut quan dir-me “No, ara encara no et toca aquest”, i el meu germà també, clar, ell és més gran que jo, i si en algun moment ell s’havia comprat algun joc em deia “A aquest no hi juguis, fes-me cas, ja tindràs edat”, i he de reconèixer que en això he estat bastant jo mateixa que també ho veia… “Vale, sí, encara no tinc edat”. Potser no m’he esperat als 18 anys o 16 que marcava el joc, però tampoc el jugava amb 12, potser ja tenia els 15 anys i ja… “doncs ja és hora de començar a agafar aquest jocs”. Jo mateixa ho veia, “No, no, si em diuen que m’he d’esperar els hi faré cas”.

Gisela, 20 anys, 2n d’Enginyeria Informàtica

Version for schools and tutors there is also a version of vocapp for schools and tutors, which makes the teacher’s work even easier as regard he or she has instant access to their students’ results