Una web sobre les noies invisibles de la fractura digital de gA?nere
Cerca

I els zeros i uns com van?

A casa, mon pare tenia un ordinador i és amb el que em posava sempre, només teníem aquell. Me’n recordo que ocupava molt, tenia una pantalla enorme. Ell no té massa a veure amb la informàtica, i aquell ordinador l’usava per a treballar i fer-hi música, i en realitat no el deixava tocar massa. Per això van comprar un altre per a ma mare i per mi, que també era un totxo que ocupava tota la taula, crec que un Windows 97 o 98. Anava molt lent, només el feia servir per a buscar quatre coses o per jugar al Pinball, perquè no el feia servir més. Va ser pel meu pare que em vaig aficionar a jugar al Pin Ball, perquè ell el tenia al seu ordinador, hi vaig començar a jugar, em va agradar i després vaig anar demanant altres jocs, com el Mira-Mira o el Rayman. També de vegades jugàvem junts a carreres perquè com que sol és avorrit, li demanava de jugar amb mi. Més endavant ja van venir altres ordinadors que anaven ràpids, fins que ara fa poc em van regalar un de portàtil, que no en tenia, per a començar la carrera.

Jo tenia més afició per les maquinetes, pels jocs, que no pas pels ordinadors en sí, perquè realment fins fa poc no sabia què volia estudiar. A l’adolescència jugàvem amb els amics o amb els meus cosins, que tenen dos o tres anys més que jo al Pro o al FIFA, sobretot quan plovia. I vas jugant, et vas picant perquè al principi sempre ets molt dolent, però en el moment en que comences a dominar, i jo sóc molt competitiva, dius “Va, ara et guanyaré!”. O al Street Fighter també me’n recordo que jugàvem molt amb ells que és el típic, la Xina que es baralla, i els altres “machotes”. I vas allà a veure si pots guanyar, a veure el truc nou que et surt, i tal. El meu cosí, que és més gran que jo, al principi em deixava guanyar, però quan veia que ja començava a pujar el nivell, i el començava a guanyar, es picava amb mi i ja no em deixava. De vegades guanyàvem uns i de vegades els altres. Però amb les amigues no, a elles no els interessa gens, prefereixen altres coses abans que jugar.

No tinc ningú a prop que sigui informàtic. Bé, tinc un cosí que va fer un mòdul d’informàtica però perquè al final va acabar allà, no perquè li interessés; i els altres cosins estan fent coses més socials. Sóc la única que estic aquí.

Quan els vaig dir que provaria de fer Enginyeria Informàtica al meu pare li va agradar, perquè curiositat amb els ordinadors n’ha tingut. Però ma mare va dir, “Segur? però si… allà què faràs, què vols fer?”. Bé, mon pare és professor de música i li agraden els programes de música, de compondre cançons, fer partitures pels nens i coses d’aquestes i clar, sempre el veus davant de l’ordinador, li agrada. Ara, si li dius que programi o que es fiqui Linux diu, “No, no, jo això no” o “No, no, si jo amb Windows funciono bé, què m’has de tocar tu?” però sí que li agrada per exemple fer-li millores a l’ordinador, tenir-lo cuidat, en sap una mica.

La meva mare només juga al Solitari i al típic. Si ha de buscar informació sap fer com fer-lo servir, no és un completa negada com altres persones, però sí que no hi té interès. Sí que juga al Majon, que és aquell joc xino d’anar traient parelles i ja està. Mon pare sí. I quan jo em fico amb l’ordinador sempre mira què faig perquè li agrada. Ho mira i diu “No, no, això és massa difícil per mi, no cal que m’ho ensenyis”.

Però sí, els dos tenen interès, quan estic fent coses de vegades em pregunten “I això què és?”, “I els uns i els zeros com van?”. Tenen interès pel que estudio però ells no sé si ho haguessin fet mai.

Sandra, 19 anys, 1r d’Enginyeria Informàtica

Its arrival on the fourth-generation apple best phone spy tv would be a welcomed one, to be sure