Una web sobre les noies invisibles de la fractura digital de gA?nere
Cerca

Tenen oblidat si sóc una noia…

Quan vaig arribar a la primera Universitat, el primer dia, vaig buscar desesperadament una noia . Sabia a què anava, però estava mirant que a veure, si us plau, els meus malsons no fossin veritat.

Vaig trobar una noia a la meva classe, i ella també em buscava a mi, ens vam asseure les dues juntes i “Ets una noia!” “Sí!” “Em dic tal” “Em dic Gisela” “Oooh!”. I aquella és l’amiga que tens sempre, no només pel fet de ser noies sinó perquè saps que tens algú en qui recolzar-te, que t’entendrà com et sents en moments, i a partir d’allà ja vas coneixent gent i així, però jo vaig buscar una noia, vaig pujar les escales que anaven a l’edifici i… “Una noia, una noia, si us plau!”, vaig mirar a la classe… una noia.

Quan vaig arribar a la segona Universitat no hi havia cap noia, i també desesperadament en buscava una. Vaig entrar a classe, no en vaig veure cap, em vaig asseure darrere de tot, per no cridar l’atenció, però tot i així la crides, i… em va costar més.

Em va costar més obrir-me… Et van mirant… no saps a qui li pots parlar… i em va costar dos mesos, ben bons, a relacionar-me bé amb els nois, perquè clar, no saps qui et jutjarà, qui no et jutjarà, qui et tractarà normal, amb qui pots parlar, qui et semblarà que és… A veure, està clar que no et pots fer amic en plan “Hola, què tal?”. No, vull dir, vaig estar estudiant tots els que hi havia al meu voltant, a qui veia que m’hi podria relacionar, amb qui em sentiria identificada, i sí sí, al cap d’un parell de mesos “Ei, escolta, tens aquests apunts?”, “Sí” i aquest ja és el primer contacte.

També arriba un moment, sobretot a Informàtica, que comences a fer treballs, a fer projectes i t’has d’anar posant en grup, i jo vaig anar estudiant els nois… Clar, també perquè no volia que s’aprofitessin de mi, amb això sóc, és que ja et dic, sóc bastant rara, potser en aquest sentit, perquè no m’agrada relacionar-me amb gent que… i més sabent que és una carrera de nois, que s’aprofitaran de mi pel fet de ser una noia, per exemple: “Ah doncs, tu fas la millor part del treball, no?”. I llavors, vaig anar mirant, i quan va arribar la primera època de parcials, d’exàmens, que havies de quedar amb un grup per estudiar, llavors sí que vaig dir “Necessito un grup per a estudiar, faré el pas”. Davant meu s’asseien tres nois amb qui hi havia hagut més contacte, i “Ei nois, teniu aquests apunts? Us interessaria algun dia estudiar?” “Ostres sí, Gisela, i tant, i tant” i allà ja està… sí sí.

Em van acollir d’una manera una mica que no ho havia sentit mai, em sentia super còmoda. Jo sabia que era una noia, però hi ha moltes vegades que estic amb ells i ho obliden per complet, per comentaris que fan, per coses que després els miro i diuen “Ostres, Gisela, perdona…”, i jo dic “No, no, tranquil”. Però em dóna la sensació que llavors ja no estan amb mi pel fet de ser una noia, o lo típic “Hòstia, una tia, a veure si me la puc lligar”. No. Sinó que estan amb mi per com sóc, per qui sóc, i perquè els hi agrada la meva companyia, i ja et dic, la sensació aquesta els he d’agrair molt perquè em sento realment com estimada, em sento part d’ells, i que completament tenen oblidat si sóc una noia, si sóc més llesta, més tonta…

No ho sé, de vegades anem a sopar junts, i estem parlant, i comencen a parlar de tonteries com pot ser, masturbar-se: “Ah, és que no sé què, no sé quants…”. I quan toca parlar amb mi, “I tu què…” i fan així de cop, “Eh.. Gisela… perdona”. I jo, “No, no, tranquil”. O parlen de tonteries com “És que jo una tia, quan me la porto a casa, no sé què…”. I un dia va saltar un i diu “I tu Gisela, quan et portes una tia, què fas?” I jo me’l vaig quedar mirant i diu “Ai, perdona”, i jo “No no, tranquil”… Vull dir… ells ho fan amb la naturalitat de que encara que el meu nom sigui de noia, no em veuen com una noia, em veuen ja com un del grup, parlen de tot d’ells, vull dir, sense cap tipus de “Ai, que està la Gisela aquí, que potser s’ho pren malament”, què va…

No em tracten com un noi, sinó que crec que al tractar-me com un d’ells, llavors perden el nord de si sóc una noia o un noi, perquè ells no em veuen ja com un noi, ells no m’han dit és que et veiem com un noi, et veiem com un de nosaltres. I tot i que per exemple, ells han anat avançant, o han quedat enrere, o jo he quedat avançada, i un s’ha quedat enrere, és igual, sempre estem junts, i sempre ho fem tot junts.

Crec que és la primera vegada que amb un grup d’amics em sento així, no m’hi havia sentit mai, i per mi ells ja no són com uns amics sinó com una família, i ells ho admeten també que quan em miren i em parlen, no podrien pensar mai, de, per exemple, tenir una relació amb mi, o estar amb mi, perquè em veuen com un d’ells, com un col·lega, no? Com algú que pot saber el mateix que ells, no saber el mateix que ells, i ser tan bona com ells o menys, o més.

I no és que no em vegin com una dona, de vegades em diuen “Ai, quina faldilla més maca que portes, sempre amb faldilla!”, coses d’aquestes… Per exemple hi ha un altre cas d’una altra noia que fa Informàtica, i aquella noia sembla més que hagi anat a lligar a la carrera que no a estudiar. Llavors a aquella noia la veuen com un punt d’atac. A mi no, a mi em veuen com… la col·lega. Quan sortim de festa i potser anem contents i tal, no em veuen com la noia amb qui passar la nit, al contrari, em veuen la noia per ajudar-los a trobar una noia. No és que em vegin com un noi, sinó que em veuen com una noia amb la que en la relació d’afecte no hi ha res més que l’afecte.

Gisela, 20 anys, 2n d’Enginyeria Informàtica

De autorin mona1008 stellt sich vor eine jung diplomarbeit münchen gebliebene 60jhrige, das bin ich