Els homes es fan més els importants

Una de les coses positives és de cara als usuaris, perquè quan saps molt bé com funciona tot, doncs és molt fàcil. I això per exemple als homes els hi costa bastant explicar les coses, que la gent els entengui, perden la paciència, etc. Llavors el que passa és que sent dona, tota aquesta part… Per exemple, un home et parlarà d’una manera que no entens res, i ho dic perquè són uns quants que ho fan. I molts cops no és que estiguin dient res de l’altre món, es pot dir d’una manera que tothom ho entengui, sobretot si saps que l’interlocutor no t’entendrà. Però bueno, llavors, així es fan més els importants, o el que sigui.

Ho he vist, fa molts anys que ho veig, i en canvi hi ha gent, molt més entesos, que a més tinc un cas molt clar: un home que si ara vingués aquí t’ho explicaria tot en paper i llapis, i molt planer i tot això. Però la majoria d’homes, aquesta part més educativa i didàctica, doncs no… la devien perdre pel camí i no la tenen. Llavors clar, en ser dona, en aquest cas en concret de feina, és molt millor, de fet.

Hi ha gent que sí que ho valora, el que passa és que depèn de qui hagi de jutjar. És que en el món de la informàtica també hi ha molt ocultisme i el fet de ser imprescindible i de fer les coses i que ningú et vegi, i fer-les quan la gent es dóna la volta perquè ningú sàpiga com es fa… I això tant homes com dones, tot i que sobretot són d’homes els càrrecs. Ho fan entre ells i tot. Vull dir, això no és que et discriminin a tu per res. I clar, és evident que se’t valora… Una persona que vol amagar coses, fins a quin punt valorarà algú que ho explica tot molt bé?

És que hi ha diferents tipus de gent, és una empresa molt gran i clar, una persona que valora que la gent entengui els missatges, doncs valora molt positivament que estiguis explicant-ho bé i que a més l’usuari sàpiga, agafi confiança per fer les coses, no tingui por, perquè sinó després tot empitjora. Al final els problemes es fan muntanyes i llavors tu pots explicar això perquè en el futur tot vagi millor també, i pots no explicar-ho bé, i cada cop tot anirà pitjor. Però depèn del teu estil valoraràs més una cosa o l’altra.

Hi ha de tot. El que passa, trobo que en el món de la informàtica s’estila bastant l’estil aquest de no explicar les coses, d’amagar… és una pena, perquè no té raó de ser, però bé això és una prova… per exemple, Apple, totes les coses per dins també amaguen moltes coses, Microsoft també… Clar, perquè així són ells els que tenen el mercat.

Jo ja et dic, al veure que era un món tan complicat, vaig pensar, si de cas farem una altra cosa i ja està, i vaig escollir Traducció i Interpretació. I després amb el temps i amb aquesta feina on s’ajuntava la informàtica, vaig estar pensant “Ostres, de fet és el que jo sempre havia volgut fer, en els últims anys”. I sense pensar si era complicat o no per una dona, sense pensar els problemes que hauria tingut a la feina, o el que representava, vaig pensar “Pues ho faig i ja està”. I vaig començar els estudis en Enginyeria Informàtica amb la idea de que no m’agradaria, no se’m donaria bé, i ho deixaria a l’acte. Era bastant com per dir, “Mira, tinc 34 anys, encara… puc arribar a fer-ho, començarem a fer-ho perquè no sigui dit que no ho has provat, almenys, no és que als 50 anys digui, oh, és que no ho has provat”.

I ho vaig provar pensant que ho deixaria perquè tothom diu que les enginyeries són tan complicades, les matemàtiques, a més treballant… A veure, sóc una persona que no tinc temps, i dius “M’he de posar ara a sobre a estudiar?”. I vaig estar pensant i dic “Sí, em sembla que és el que realment vull fer, ara mateix”. Potser d’aquí deu anys ja he acabat, però potser d’aquí dos anys dic “Mira, saps què? No puc més, perquè realment és bastant esgotador fer tantes coses a la vegada”.

Però de moment segueixo, malgrat tot, si estic fent això també és per alguna cosa, m’agrada, doncs ja està, tinc el que volia. De fet, és que al primer semestre vaig agafar tres assignatures, matemàtiques, programació i una altra. A més viatjava, jo a les feines tinc guàrdies, faig hores de més sense recuperar-les perquè no tinc temps físic, i vaig acabar esgotadíssima. I quan vaig aprovar-ho tot vaig dir “Ostres! I jo que no volia seguir!” És a dir, m’agradava molt però és que no m’esperava aprovar-ho tot!

I el segon semestre vaig pensar “Ara aquesta sí que la suspendré”, i la nota de la pràctica que tothom m’ha dit que treia tresos, quatres, màxim, jo vaig treure un vuit. I vaig dir, “És que això… A veure, fes-ho, fes-ho, és igual!”. “Et moriràs, però intenta-ho!”. I potser em canso, potser dic “Mira, saps què? Em dedico a jugar al parxís, perquè s’està millor mirant pel·lícules, els dissabtes i els diumenges, que estar estudiant, no?”. Però m’agrada, igualment. Sinó, no s’aguanta.

Mònica, 34 anys, 1r d’Enginyeria Informàtica i treballadora sector informàtica d’empresa Telecomunicacions.