Mai em va fer por

De petita ja m’agradaven els ordinadors i crec que venia del meu pare que sempre havia treballat amb ells. Des dels sis o set anys ja teníem un ordinador a casa i mai em va fer por. Suposo que per això no hi ha gaires noies, perquè normalment diuen “Ah, no, jo m’atabalo molt amb tot això , no m’agrada, no tinc paciència”, i jo sí que en tinc de paciència.

El primer cop em va agradar molt. Eren molt diferents, anaven amb casset, pels jocs per exemple, i era MS-DOS i llavors tu anaves escrivint allà els comandos i després podies fer coses amb aquells comandos. Era bastant diferent comparat amb avui dia que amb el ratolí fas pim-pam i ja està.

Crec que vaig començar a tocar-lo jo sola, però tampoc ho recordo exactament. Diria que és una cosa bastant intuïtiva, però sobretot si no tens por, si no penses que has d’esborrar res.

Lo dels comandos hi havia un llibre d’instruccions i ens posàvem amb la meva germana, les dues als estius, com aquell que va de colònies. Nosaltres ens quedàvem a la ciutat i com que no podíem fer gaire cosa ens ficàvem amb això. I també jocs d’aquells de matar marcianos bàsicament.

Amb el llibret tu veies els comandos i el resultat final, i segons com et feia línies o et sortia un color per aquí i un per allà, i podies anar canviant els colors. Era una xorrada però la gent no tenia aquestes coses… i recordo que amb ma germana havíem dit que les dues juntes faríem un robot, que en aquella època estava molt de moda això dels robots. Després ja vaig tenir classes d’informàtica a l’escola, que tampoc no s’estilava gaire llavors.

Mònica, 34 anys, 1r d’Enginyeria Informàtica i treballadora sector informàtica d’empresa de telecomunicacions.