La dificultat és un estímul que em va bé
Al principi els estudis em van semblar com tot molt fàcil, molt igual que al batxillerat. Però hi ha hagut un moment que ha sigut com un salt, hem començat a parlar en llenguatge matemàtic, a omplir pissarres i pissarres, i ha sigut com un “Uau, què ha passsat?”.
Però bé, només que li he hagut de dedicar més hores. En plan, a veure, quants fulls tinc d’aquesta classe, què he fet en aquesta hora?” i començar a mirar, estudiar, i mirar per llibres també, perquè ho necessites.
Però a mi ja em va bé, perquè jo sóc molt de que necessito dificultat perquè sinó m’adormo, o em gronxo… Em quedo calmada o em penjo i no faig el que haig de fer. Si tinc aquest grau de dificultat és com “Posa’t les piles, has d’estudiar”, 
com un estímul que em va bé.
És bastant temps de dedicació, cada tarda t’hi has de posar, t’has d’estar mirant tot el que has fet, tens deures, t’estan penjant al Campus Virtual que has de fer un treball d’aquí a dos dies, i clar, ho has de portar tot al dia perquè sinó és que et col·lapses i no pots fer res. I encara no hem començat amb els exàmens…
De moment no he quedat amb ningú per a estudiar, però sí que comento coses amb gent “Ai, que has fet això?”. Ara ja ens coneixem més 
però és clar, al principi et sorprèn perquè la universitat és un espai amb molta gent, tothom va molt com per lliure… I res, en general ens portem bé a classe, excepte algun moment que els nois fan alguna broma d’aquestes en plan: “Com saps que no estàs a la classe adequada si hi ha més de quatre noies i estan totes bones?”, que dius “Ah! Gràcies per la part que ens toca…”, però bé, a mi tampoc m’importa, m’és igual, jo vinc aquí a estudiar, m’agrada això, doncs ja està.
Però ens portem bé. El primer dia de classe sí que era, com que jo sóc molt tímida, doncs em vaig seure a un racó i tal, i sí, poques noies, però ja m’ho esperava. És que normal, com havia sigut al batxillerat en real
itat. I al principi les noies anaven molt a la seva bola, excepte dues que sí que es van ajuntar de seguida, les demés érem com més reservades, de “Ah, no necessito ningú”, però ara ja sí que som com grupets de noies i ens recolzem una mica. De totes formes ens barregem bastant, a la meva classe som sis noies només entre uns seixanta nois, i clar, ens barregem. Jo em parlo tant amb nois com amb noies. Això sí, tinc a la meva amiga i estem recolzant-nos, podem parlar d’altres temes que no siguin sempre informàtica, com “Què tal el cap de setmana?”.
No, però en general estic contenta. Pensava que seria més difícil relacionar-me amb la gent, però ara que portem un més i pico doncs ja estic a gust, és com abans, com al cole.
Lola, 18 anys, 1r d’Enginyeria Informàtica
