Ens deien les rares…
A l’escola teníem l’assignatura d’informàtica, que vam començar a fer als 8 anys (va ser quan els meus pares em van deixar fer servir també l’ordinador de casa). T’ensenyaven lo típic, com s’encén l’ordinador, què és el ratolí, com teclejar
coses… i fèiem servir els típics programes que ja vénen integrats d’educació, programes educatius per a nens, de sinònims, antònims, de dibuixos…
Teníem tres aules d’ordinadors, una de petita on ens posàvem de dos en dos, però normalment cadascú tenia el seu ordinador. Quan ens van fer seure per primera vegada davant d’un ordinador, el primer contacte va ser al·lucinant, vull dir, és que crec que tots vam sortir de la primera classe dient “Hem fet informàtica!”. Fèiem servir el Windows adaptat amb l’interfaç de centre educatiu. Recordo que em preguntava, “Per què aquest Windows 95 és diferent del de casa?”.
Fins a quart d’ESO només vam tenir dos professors i no ens ensenyaven massa més que escriure Words, no hi havia més. I recordo que aquests profes s’havien especialitzat, havien fet cursos, i que alhora aprenien de nosaltres perquè ja hi va haver un moment que ells es van quedar desfasats respecte el que els hi havien ensenyat. Per exemple, quan ens van ensenyar a navegar per Internet la primera vegada, tots ja havíem navegat per Internet a casa. Clar, en aquell moment ja va ser el desfàs, vull dir, ara sí que suposo que ja s’han posat al dia, però en el moment en què va haver-hi el boom d’Internet i tot, ells es van quedar com desfasats, i nosaltres ja anàvem pel nostre compte, perquè ja era més normal 
tenir un ordinador. Llavors a les classes doncs apreníem i ensenyàvem. Sí. Però tampoc no va arribar mai el moment de “Uah, tot el que m’estan ensenyant ja ho sé de sobres, i no en tenen ni idea”, no… això tampoc, sempre han controlat una mica.
En aquestes classes la meva emoció era diferent a la dels meus companys, perquè a casa meva l’ordinador s’ha remenat molt, i clar, els meus companys el veien com una eina, com una joguina i jo el veia realment com un món que representava… que tenia… no ho sé, ganes de saber com funcionava allò, ho tocava… Recordo que la primera vegada que vaig entrar a classe d’informàtica vaig mirar darrere l’ordinador per veure si era igual que el de casa meva. Vull dir, coses d’aquestes que potser una persona normal no hagués fet, però jo era molt curiosa, deia “Això no és una joguina, això és alguna cosa més i no em volen dir el què, i jo ho he de saber”. I em sentia com motivada… “És un món que he de saber què és, que no se’m pot quedar enrere, que necessito que formi part de la meva vida”. Sí, sí.
La veritat és que sorprèn, perquè jo tenia dotze anys i els ensenyava als meus professors:“Mira què he fet” i deien: “Això ho has fet tu?”, i jo: “Sí.. sí!”. Allà ja vaig descobrir que ja sabia el que volia fer, vull dir, allà ho tenia claríssim… Quan jo veia, “No pot ser que se’m doni tant bé això i tingui dotze anyets i jo aquí, ho estigui desperdiciant… no, no, no.
Després a classe els professors em deien:“Tu ets la nena que de nena no en tens res”, perquè a mi no em preocupaven les coses que els preocupaven a les altres noies, i no ho sé, jo era com molt… molt masculina en aquest sentit, perquè per exemple, ja només amb el vestir, anava amb roba del meu germà perquè m’agradava.
Érem dues que ens deien “les rares”. A més a més també érem les que més estudiàvem a classe. Potser no té gaire relació però donava la casualitat que érem “rares”, segons ells, i a sobre trèiem bones notes, i això als nens, que són molt “nens” i molt d’assenyalar, doncs no els hi agradava gaire… Suposo que això encara alimentava més la seva necessitat d’assenyalar-nos. Però, ja et dic, jo no vaig tenir cap tipus de problema, jo sabia que estava fent el que jo volia fer.
Gisela, 20 anys, 2n d’Enginyeria Informàtica
