Hi ha coses que les noies no poden fer???

Jo va donar la casualitat que era molt fanàtica d’una sèrie de llibres de narrativa èpica i em vaig ficar a un canal d’IRC, un lloc per xatejar amb gent segons temes d’interès, on precisament tot els que hi havia eren informàtics, no sé perquè eren gent que estava estudiant Enginyeria Informàtica. Però jo era novata total, encara estava amb el meu primer ordinador que era un Pentium I, 75 megahertzs, era una carraca. I clar, el típic, “ostres, se m’ha espatllat això, no sé com funciona, no em surt el so del tal…” i al començament els amics de l’IRC em deien “Posem un administrador remot i quan se t’espatlli algo de l’ordinador, ens avises, ens connectem al teu ordinador, veus el que fem i tu aprens”. I dic, “Doncs val”, i així vaig anar aprenent.

De vegades ens trobàvem un cop l’any pel Saló del Manga i com que tots eren viciats, em van viciar als videojocs i llavors per exemple anàvem tots junts a jugar al cibercafè al Counter Strike.

També quan parlaven de videojocs pel xat era al·lucinant perquè estaven esperant com bojos l’últim que estava per sortir, com el Neverwinter Nights, que estava molt relacionat amb els llibres que llegíem, i em feien dentetes…! I quan vaig poder, vaig dir, “Ordinador nou!”, i el primer que vaig fer va ser comprar-me el videojoc només per veure com era!

Amb aquest vaig jugar una mica i amb el que em vaig aficionar, que això ja era vici, el World of Warcrafts. A mi em va liar un company de feina, en aquest cas, que era conegut d’Internet, que a més, em va donar feina amb ell perquè ens coneixíem d’Internet. Doncs em va liar i vaig estar jugant però com tres anys i pico pagant el videojoc, la quota, perquè pagaves mensualment per connectar-te. És l’únic joc així de vici, vici, vici.

I una mica el que feien els meus amics amb mi d’ensenyar-me i ajudar-me amb els ordinadors, ho faig ara amb la família i amb els coneguts que no se n’assabenten massa del tema. Així que la meva mare em va agafar un dia i em va dir “Nena, enlloc d’estar fent ADE, que a tu no t’agrada” diu, “Per què no fas Informàtica que tu ets apanyada, t’agrada, i a més t’interessa?!”.

El meu pare té nivell d’estudis bàsics, però és molt apanyat. Tant et munta un motor d’un cotxe com te l’arregla. Després, els meus pares no estan condicionats, no hi havia caigut però els meus pares no estan condicionats per això de que una noia ha de fer unes determinades carreres. La meva mare va ser una de les primeres dones que portava un camió de tràiler a Espanya, a l’any 68. I feien transport internacional. El meu pare i la meva mare.

Quan ella es va treure el carnet de tràiler pujaven a l’examen amb tres homes més, i ells s’estaven partint, però ella se’l va treure i ells no. A l’estiu que no hi havia escola normalment anàvem els tres al camió, a mi em portaven de molt petita. Conduïa el meu pare i quan es cansava conduïa la meva mare. I per exemple el meu pare, quan feia algun viatge de trajecte curt que no havia d’anar acompanyat, de vegades em portava amb ell. O sigui, no són pares de condicionar-te diguéssim perquè ells ja no ho estaven, ells ja estaven mentalitzats. Són pares que no estan condicionats a dir, “Les noies han de fer carreres de Medicina, o Infermeria, o ADE (Administració d’Empreses), i els nois han de fer una Enginyeria o una Arquitectura”. No, els meus pares no, i diguéssim, no han posat aquests límits de dir: “Hi ha coses que les noies no poden fer”. I per això quan et planteges de fer una carrera com aquesta no dius “Ostres, és que em fa respecte.”

Alexandra, 41 anys, 2n d’Enginyeria Informàtica, CFGS de Desenvolupament d’Aplicacions Informàtiques, CFGS d’Administració de Xarxes