Si estic estudiant informàtica és per l’ambient familiar (II)

…continuació de Si estic estudiant informàtica és per l’ambient familiar (I)

Des de sempre he volgut ser informàtica. Bé, al principi volia fer… m’agradava molt l’astrofísica, quan tenia dotze anys o així, però vaig veure que dins meu hi havia un duel i vaig dir, “No, no, guanya, de cap, la informàtica”. A més és que, jo m’imaginava el meu futur i pensava, “Si tinc aquesta passió pels ordinadors, què millor que fer el que m’agrada, i que a sobre té sortida, que m’hi puc dedicar plenament…”. I quan la gent a quart d’ESO encara no sabia quin batxillerat fer o per què estudiar, jo ho tenia claríssim, jo me n’anava a fer un tecnològic per a fer informàtica.

A veure, hi vaig donar voltes, tot i que encara no era el moment de decidir-ho, però jo sempre he estat una persona de tenir les coses clares, i quan ja vaig començar a veure que a mi sempre m’havia agradat molt l’astrofísica, anava amb el meu pare amb el telescopi i així… clar, pensava “A mi m’agrada molt l’astrofísica, però lo que és l’estudi de l’astrofísica, l’estudiar-la, no crec que m’agradi. No ho crec, perquè primer, abans de mirar per un telescopi has d’estudiar moltes coses que potser la majoria ni t’agradaran”. En canvi, de la informàtica, pel que jo havia escoltat, o que el meu pare tenia amics informàtics i m’explicaven “Bé, et faran estudiar això, això i això”, i deia, “Tot m’agrada, tot el que em faran estudiar m’agrada”, doncs cap a la informàtica!

I la meva mare “Home, però tria alguna cosa diferent per si…” i jo, tot, informàtica, ho tenia claríssim. Perquè ella sempre, ja quan he començat a estudiar ja ho ha vist que no, però sempre… no sé com explicar-ho, com melancolia, sempre m’ha dit “Bé, jo tenia com l’esperança de que no acabessis estudiant informàtica, però al final no t’he pogut salvar”

Sempre he pensat que la meva mare ha volgut… ja que el meu pare tenia al meu germà, doncs ella volia tenir la filla, el típic que volen les mares, no? La nena, per cuidar-la, per portar-la a ella, que cregui en princeses, que la porti aquí, que quan tingui algun problema “Mama, mama, mama”. I la meva mare, se’n va adonar de que jo no era així, que quan tenia algun problema “Papa, papa, papa” o el meu germà, i clar, ella doncs, a la seva manera, sempre ha volgut formar part de la meva vida i ho ha fet, m’ha ensenyat moltes coses, m’ha ensenyat a pintar, m’ha ensenyat de música, m’ha ensenyat tot allò que és el cosir i així, i perquè jo volia aprendre d’ella. Però el seu món, ella ho sap, no m’ha cridat mai l’atenció, m’agrada escriure com a molta gent però no m’hi he volgut dedicar mai.

El meu pare molt content, i quan em van agafar, el meu germà “Home, home, és clar, perquè no t’agafessin”. No, encantats. Vull dir, el meu germà encantat, i moltes vegades em presenta a algun amic “Mira, aquesta és la meva germana, fa Enginyeria Informàtica”, o sigui, com si fos un títol… diferent als demés. Molt contents es van sentir.

(…)

El meu germà, tot i el seu passat, de com n’érem d’iguals, ha acabat fent integració social, que és més el que potser ma mare volia per mi, una cosa més social, més de lletres, i és com estrany, no? El meu germà fa una carrera de lletres i jo faig una carrera de números, que potser no és estrany però a ulls d’altra gent és més sorprenent. Llavors el meu germà davant dels amics és com “Mireu, jo no hi he anat mai, perquè jo no sóc de números, però mireu, la meva germana sí, la meva germana fa Enginyeria Informàtica”. No ho sé, sempre m’ha posat allà com amb orgull. I ell sempre m’ha ajudat molt, sempre s’ha preocupat molt per la meva carrera, sí, m’ha cuidat moltíssim.

I els seus amics reaccionen: “En sèrio estàs estudiant informàtica? Però si és súper xungo això, no?” “Sí, sí, però bé…”. La majoria dels amics del meu germà no estudien, treballen i així, i no sé si és que és estrany… Bé, sí que és una mica estrany que una noia faci informàtica, però no sé… diuen “Ostres, en sèrio, el teu germà m’ha dit que fas informàtica! has de ser molt llesta, no?!”

Suposo que els sembla estrany perquè és un món d’homes i que hi entri una dona… la dona ha de ser una mica especial per a entrar-hi, perquè sé, i per coses que m’han passat a la carrera i així, sé que potser una persona, una noia que no sigui forta, que sigui més aviat tímida, o més feble, es trobaria molt sola, molt sola. I has de ser molt forta, i sobretot saber que tu ets igual que tothom i això és el que potser vol dir que ja ets una persona forta. Vull dir, idealment, la gent que fa informàtica, les noies som noies amb molt de caràcter, noies que sabem el que volem, i estem aquí i no som pas diferents, i suposo que això ja ho veus.

Gisela, 20 anys, 2n d’Enginyeria Informàtica