Solucionar les coses a base d’assaig i error

A casa meva sempre hi ha hagut ordinadors. Al meu pare tot això de l’electrònica li agrada molt. Potser fins als deu anys no vaig tocar un ordinador perquè a l’escola fins llavors ho fèiem tot a mà, i tampoc ho necessitava. Va ser quan ens van començar a demanar treballs amb ordinador que vaig començar.

Les primeres vegades que em vaig posar a l’ordinador ho feia sola en general, excepte si tenia alguna pregunta o hi havia el meu pare al costat. O sigui, el meu pare m’ajudava, tot i que al principi el vaig toquetejar força jo sola. Sóc bastant “cotilla” i més o menys me’n surto bastant bé amb les coses encara que no sàpiga fer-les, això no vol dir que sí que havia de demanar ajuda de vegades.

Però m’agrada que abans de potser demanar-li al meu pare que deixi de fer el que està fent per ajudar-me, intentar jo solucionar les coses. No tinc problemes tampoc a demanar-ho.

Al principi de tot, com que no sabia què havia de fer a l’ordinador solucionava les coses a base d’assaig i error. De veure com el meu germà feia les coses també n’aprenia. Clar, m’ha ajudat tenir un germà dos anys més gran perquè hi ha certes coses que he anat seguint d’ell.

La tecnologia sempre m’ha agradat. Tot tipus de màquines, sempre m’ha sigut curiós. Perquè quan ets petita penses “Com pot ser que funcioni això?”. Quan no saps com va et preguntes, per exemple, d’un MP3, “Com pot estar tota la música aquí?”

Per exemple els mòbils. Ara tenen moltes aplicacions i de vegades costa trobar les coses. Llavors vas buscant, dius “Això on pot estar?”, i a partir d’aquí vas fent. I si després no ho trobes, llavors sí que busques instruccions o preguntes a algú.

És la pregunta que et fas la que potser m’ha portat fins aquí… Sí, les maquinetes, l’MP3, els mòbils, els ordinadors… sempre m’ha agradat la veritat, al contrari que ma mare, que això no ho toca.

Araceli, 20 anys, 2n d’Enginyeria Informàtica